LasBayas

Collites

Al camp d'elx dels temps passats,o corria un altre tant i en època de recol•lecció els llauradors, no es donaven treva ni descans per recollir els cereals -cultiu majoritari d'aquells temps- quan aquests estavenen saó, el mateix feien per batre les messes quan les tenien preparades en les eres. Tant la sega com la batuda eren feines sumament fatigoses, per sí mateixes i pel temp tan calorós en què es realitzaven. Aquests treballs s'havien de dur a terme puntualment, dins d'unes dates determinades que estaven delimitades pel costum i la meteorologia. Si es volien obtenir uns resultats òptims no podien fer-se ni abans ni després.Per tal motiu, quan arribava l'hora apropiada, es treballava sense descans tots els dies, fins i tot els festius, fins que la feina es donara per finalitzada. En aquesta qüestió els agricultors, que sempre demostraren una gran profesionalitat, eren molt estrictes. Si en els mesos d'hivern i primavera, la meteorologia havia sigut favorable i generosa, la collita era més abundant i, per consegüent, calia ocupar més temps en la recol.lecció. I s'havia de veure les colles d'homes, corvats sobre la terra, segant civada amb la falç durant llargues hores, sota un sol de justícia! Homes de pell curtida i mans encallides, acostumats als durs treballs del camp, amb tenacitat i voluntat a prova de fatigues i cansaments. Quan la messes esta agarbada calia lligar-la amb corda d'espart cru, convertint-la en garbes de la mateixa mida perquè el vent quan bufara fort, no l'escampara per tot arreu. Després, les garbes calia transportar-les a l'era, en ocasions a quilòmetres de distància, on s'amuntegaven en cavallons que els llauradors anomenaven garberes, les quals tenien forma de piràmides regulars allargades, perquè en cas de pluja només es mullara la superfície i no penetrara la humitat a l'interior. Una vegada acabada aquesta faena, a mitjans del mes de juny es llauraven els guarets per eliminar les males herbes que sorgien amb les humitats de la primavera, i perquè s'orejaren bé amb els sols caniculars de juliol i agost, i pogueren arribar en condicions òptimes a la pròxima sembra. A continuació començava la batuda, treball un tant ritual que s'iniciava a trenc d'alba i acabava a poqueta nit. Abans d'escometrela calia preparar l'era perquè estiguera en perfectes condicions, regant-la i passant-li el rutlo per endurir el terra, formant una superfície completament plana i neta.Durant el temps que durava, cada dia es feia una batuda. Primer es distribuïen a l'era una quantitat de garbes perquè la batuda no fora ni massa densa ni massa fina, es tallaven els vencills amb una corbella, i es distribuïa la messes d'una manera uniforme. A continuació amb el corró, la pedra i el trill, arrossegats per cavalleries, es donava voltes per damunt a la batuda durant una o dues hores. Després es retiraven les cavalleries i separaven el gra de la palla, que barrejat amb el pallús, s'amuntegava a part. La palla a mitjan batre, s'estenia de nou a l'era i al voltant de mig dia, quan més calfava el sol, es tornava a batre, fins deixar-la en condicions òptimes perquè poguera menjar-la la cavalleria, doncs constituïa el pinso més habitual. Pel que fa al gra, quan s'alçava la brisa del mar, s'aventava amb la forca (si no feia prou vent, aquest treball es posposava per al dia següent), per separar-lo del pallús. Després, mig net, se li passava el rutlo i s'aventava de nou amb la pala, a fi que quedara completament net. A mitjan vesprada, la palla, suficientment batuda, es feia "càrregues" i es transportava al pallar que tenia la mateixa forma que la garbera. A continuació, es replegava el gra, que es dispositava al magatzem o en la cova que hi havia al centre del paller, per guardar-lo en bones condicions fins que es venguera. Per finalitzar la jornada s'agranava l'era amb ramazos d'escobella per estendre una nova batuda al dia següent a primera hora. L'època de batre era el temps de fer balanç de l'exercici anual. Si la collita havia sigut abundant, es feien plans amb els diners que replegarien en vendre-la : pagar deutes pendents, si n'hi havia, comprar alguna cavalleria, si es necessitava, reposar eines, etc. Si sobraven alguns diners es depositaven a l'Agrícola, que era l'entitat on els agricultors duien els estalvis. Si pelcontrari, l'any havia estat dolent i la collita escassa, prescindien del que podien, es nugaven el cinturó i a esperar l'any següent. Totes les famílies camperotes de classe mitja,tenien com a cultius complementaris els cereals, vinyes de raïm de vinificació, figueres, mangra- ners i oliveres,en major o menor quantitat. Darrerament, en època més recent hi han plantat ametlers, parrals de raïm de taula, tarongers i llimoners. Feien vi per al consum familiar, i per a la seua elaboració tenien una premsa particular,la resta d'eines necessàries, i un petit celler per guardar-lo. El raïm normalment era negre de la varietat monastrell que produïa un vi prou fort. Del most acabant de fer elaboraven arrop que guardaven en gerres per al consum familiar. Aquestes vinyes eren de secà. No passava igual amb els mangraners i les oliveres que es regaven amb aigües salnitroses del Vinalopó. Les mangranes es venien al mercat interior, i amb les olives es feia oli per al consum de l'any. Les figueres, fan dues collites en la mateixa temporada : les bacores i les figues. Aleshores a l'inrevés de com passa ara, les bacores com a fruita fresca, no tenien valor comercial, perqué era un producte perible i no hi havia transports ràpids per portar-les als mercats. Una vegada seques “macoques” perden el 80% del seu pes i a més tenen un mínim aprofitament. Pel que fa a les figues, com a friut sec, es destinen les de millor qualitat comestible a les persones i les de pitjor com a pinso per als animals. Les figues es replegaven de terra acabant de caure de l'arbre i acabaven de secar-se en canyissos, per a després separar les bones de les dolentes. Les que sobraven de les bones es venien i les dolentes se les menjaven el animal domèstics. De les bones feien pa de figa, amb ametles, llavor de fenoll i canella, que es menjava com a postre en els mesos d'hivern. Aquest costum ha arribat fins els nostres dies, però ara com que hi ha fruita fresca, el pa de figa gairebé no es menja.